Sota dels seus cireres, que va plantar ara fa més de cinquanta anys i que ara llueixen vestits de flors blanques, m’explica la seva filosofia de vida, que fa que encara tingui els ulls plens de llum. L’escena recorda la festa de la floració dels cirerers del Japó, el Hanami, on els japonesos i japoneses es reuneixen sota els arbres florits per celebrar la bellesa efímera de les flors i de la vida, i també l’arribada del bon temps.

Pere digui’m coses que l’emocionen.

Les coses que m’emocionen més són les vivències primàries. Ara la vida és una mica monòtona no tinc pas d’enganyar a ningú. No tenir mal de caps de cap mena i viure tranquil crec que és el secret per arribar fins a tan vell.

Com era la seva vida quan era jove?

Jo vaig treballar deu anys a Girona, primer en una agència administrativa i després en un magatzem de venda a l’engròs i comestibles. I vaig acabar dirigint el departament de vendes i personal. Després no en vaig tenir prou i vaig muntar la meva pròpia empresa. I no he dormit sempre que he tingut son, t’ho puc assegurar.

Va començar des de baix…

Els pares només em van poder pagar els mobles del menjador quan em vaig casar.

Va estar tota una vida treballant, però va haver-hi un punt d’inflexió.

Un dia vaig trobar un amic que em va dir que es jubilava, i em va dir que jo mai em jubilaria perquè era autònom i els autònoms no es jubilen mai. Però jo vaig voler ser diferent i fer el canvi, com ja tenia seixanta-cinc anys vaig decidir que aquell mateix octubre em jubilava i em dedicaria a l’assignatura que m’havia quedat pendent.

Que era…

Saber viure. Cada matí faig un tros caminant fins a casa el meu fill, estic tot el matí treballant a l’hort i després dino amb la família, a la tarda mirem un programa amb la meva dona. He pogut llegir molts llibres que sempre havia volgut llegir i també he escrit una novela. Jo en aquell moment tenia dues granges amb més de 120.000 pollastres i volia deixar-les cada una a un fill, però no ho van voler seguir.

Una feina difícil.

La feina ningú la vol, cada vegada menys. Jo havia tingut fins a quatre societats i m’ho vaig treure tot de sobre, perquè ja no vaig voler més mal de caps.

Què el va ajudar a tenir present al llarg de la seva vida?

De vegades m’escolto una emissora que porta un frare franciscà i pregunta coses a la gent. Va preguntar a la gent si són feliços. I aquesta pregunta no cal, no es pot fer. La felicitat no existeix pas, te l’has de fer tu. Hi ha moments feliços, però que no són perdurables, durant molt poc.

Una bona actitud la de crear la teva pròpia felicitat.

Quan era jove em vaig subscriure en una revista que m’enviaven des de Cuba, i que llegia en els viatges amb tren cap a la feina. A sota d’una de les pàgines posaven frases filosòfiques, hi ha una que em va quedar marcada per sempre. “Procura fer el que t’agrada, i sinó pots procura que t’agradi el que fas.”

Com se l’ha fet vostè?

Jo tinc sis punts per viure que m’han acompanyat al llarg de la meva vida. El primer objectiu és aprendre, tenir interès per les coses. El segon és treballar per a poder viure bé. El tercer és crear una família tot i que això ara ha canviat molt. La quarta si pots una mica de mentre treballes, viatjar i veure món, no quedar-te només en el teu cercle petit. Jo cada any mirava de tenir quinze dies totalment lliures, i vaig poder recórrer amb cotxe tot Europa.

El cinquè punt i si les circumstàncies ho permeten, tenir una casa pagada i fer una mica de patrimoni, per a poder tenir un coixí per si mai passa res. Finalment, el sisè objectiu que per a mi ha estat el més important, és aprendre a viure.

A la societat on vivim tenim de tot, però molts cops no estem contents. Per què creu que és?

L’abundància, massa coses. La gent era més feliç quan no tenia res. Quan podien sortir tan sols un cop al mes a prendre un cafè i un croissant. Perquè els hi havien sobrat unes poques pessetes.

Aprendre a valorar…

Saber valorar el que tens, hi ha molta gent que té molt i que no ho sap gaudir. I abans quan trobàvem feina la miràvem de guardar. I ara no, la gent mira de viure sense treballar, i això de moment sembla que s’aguanta, però no pot durar per sempre. Algú ha de col·laborar per mantenir les coses. Per exemple aquesta finca que tinc si ningú la cuides no estaria així. I els cireres si no els hagués regat no estarien així de florits.

Isabel Gestí Urpí